trec el cap de l'hivernada...

I total per res, eh? no us penseu que tinc novetats, què va...només un apunt...

Que estem envoltats de criatures amb grip, sí, sí, amb "aquella grip"...

I que segueix havent-hi un piló de gent que passa de pensar en com s'escampa tot en una classe... dilluns, 9, dimarts 7, en tornen dos que evidentment recauen...i així portem dues setmanes, aquí caic aquí m'aixeco... Fan peneta, estan com ocellets ferits i moixos. I bé, que només faltaria que la nostra seguretat social fos com aquesta:

«Bancarrota médica quiere decir que te embargan por deudas sanitarias, porque los honorarios del médico, las facturas de los análisis y los gastos de hospitalización se han acumulado. Entonces interviene el ejecutor judicial y te lo quitan todo: por si fuera poco estar enfermo, quizá moribundo, te quitan la casa, el coche, los muebles, te dejan en la calle, te impiden mandar a tus hijos a la universidad. Es una salvajada. Las bancarrotas médicas no son un fenómeno marginal, pues el 62% de todas las quiebras declaradas por los tribunales de EEUU corresponden a deudas médicas, y todos los años un millón de personas van a la quiebra por esta clase de deudas».

Pobre Obama, no, Obama, "tu no we can", allà al Senat, ple de gent posada perquè formen part de l'establishment, poderosos i potents pagadors d'inversions i monopolis, i que són els qui posen la "pasta gansa", no et deixaran passar l'assegurança per tothom... Ara has resistit amb només 5 vots de propina, però, ai las, més enllà et tombaran la reforma sanitària...

Així ho explica aquell qui fou metge teu, mira, Obama, llegeix, i veuràs perquè tu "no we can",

Antes de la segunda guerra mundial las aseguradoras permanecían al margen del mercado sanitario. Entraron gracias a la economía de guerra, para que las empresas proporcionaran beneficios no monetarios a los obreros que tenían los salarios congelados.

«Desde entonces las compañías de seguros recurrieron a toda clase de ardides para aumentar sus beneficios. Por supuesto, incrementaron desmesuradamente las primas de las pólizas, que iban encareciéndose a medida que se conglomeraban los grupos monopolistas.

Pero sobre todo recortaron costes, tratando de reducir a la mínima expresión las prestaciones. Han adquirido una habilidad enorme para aducir razones que las eximan de curarte.

La más pérfida es la de las ‘condiciones preexistentes’: dicen que tienen derecho a no pagarte un tratamiento si descubren que el origen de tu enfermedad es anterior al momento en que contrataste la póliza.

Pueden negarte el tratamiento de un tumor en el pulmón a los 50 años invocando un resfriado que tuviste de niño. Es de locos, el colmo del cinismo.

Y lo único bueno que ha hecho el país en 60 años por la sanidad, Medicare, el tratamiento gratuito para los ancianos de más de 65 años y para los minusválidos totales, lo logramos sólo porque las compañías de seguros estaban encantadas de deshacerse de los viejos, el grupo de la población con más enfermedades y por lo tanto el más gravoso en términos de gasto sanitario. Al cedérselos al Estado, las aseguradoras reducían costes.» Tret d'aquí

Bé, me'n torno al cau del sofà a llegir ciència ficció... Perdoneu-me la falta de seguici amb comentaris, tinc poca esma... però ja passarà... consti que procuro cada dia llegir algú, ja sabeu com us necessito... però de dia em dedico amb cos i ànima als meus petits reptes (grans infants) i al vespre estic xofffff... un secret? fan uns mapes conceptuals que riu-te'n tu dels grans... (ells en diuen mapa de caminets) En secret, us en fotografiaré algun, per fer-vos dentetes....

hivernar per no veure, no sentir, no parlar

Em planto dins d’un silenci volgut, i darrerament estic, em sento així com catatònica cap a tot allò que surt a bombo i plateret als diaris i als mitjans... és com un perdre el nord, allò que et guia.

De sobte t’atures a pensar, i et dius a tu mateix/a, però, què collons fem? com collons som? Ja sento les veus amigues, renyant-me pel malparlar...

I noto, que, com jo, aquest blog ha perdut també el segell, i és que no sé per on posar-m’hi. No tinc esma ni de rondinar per aquest o aquell fet flagrantment desgraciat, injust, injustificable... Són massa fets, massa grossos, massa incomprensibles.

Tan difícil resulta ser honrat i sincer? Tan difícil resulta oblidar els principis inherents a la humanitat? Tan difícil és viure de manera que puguis mirar als ulls qui tens davant? Tan difícil és sentir compassió, empatia?

I no parlo només d’aquesta societat estranya, gairebé digna de pel.lícula, dels polítics i empresaris d’alta volada (i de baixa dignitat i gran caiguda)

Un petit exemple de la nostra gran ambivalència. Avui mirava les fotos (us en deixo una, la més lleugera), dels espais de l’Autònoma, van celebrar festa dijous. Aquests, nois i noies fets i drets, estudiants i futurs possibles professionals ben “culturitzats”, que surten i es manifesten i criden com si la raó sencera fos al seu costat, mostren conducta de gos, i perdoneu l’expressió.

Però cal que tot darrera, ens preguntem quin paper hem jugat els adults, quins són els nostres models. Jo m’he fet gran escoltant la gent del carrer carregant-se per principi tot aquell qui representa o fa algun paper social, pagat, necessari i a priori honest.

El nostre esport ha sigut de fa anys la crítica, que, per principi, és contradiu amb construcció (anomenar crítica constructiva a quelcom que en realitat vol dir carregar-s’ho tot, contradiu allò necessari, la discussió o intercanvi d’idees per arribar a acords que satisfacin el més ampli ventall possible)

Consti, que jo m’he afegit sovint al fet, bo i que crec que amb causa...El que em plantejo de vegades, és, i jo, què faria?

Però, molts dels joves i no tant, han mamat la nostra queixa inacabable, sovint l’escaqueig d’allò que toca fer, sense que hagin vist conductes coherents ni compromisos per millorar el món, el món del costat mateix i l’altre. M’imagino gent d’aquella dels bons barris, carregant contra els jutges, la policia que deixa entrar tothom, els immigrants que tot ho emboliquen, culpables a més de situacions insostenibles i bla bla bla... Aquests, si home, aquests que a Itàlia voten un Berluscconi...

Afegiu a aquest model escoltat ad infinitum, les actuacions miserables dels qui porten les regnes dels negocis supranacionals, els partits i els òrgans de govern, l’egolatria del líders, la voracitat enriquidora dels banquers i grans empreses...

Afegiu-hi també la insensibilitat, encara més, l’ignorar per sistema tot allò que passa més enllà dels estats capitalistes, que mentre un tingui la panxa plena, i tots els capricis ja només després de néixer...

Afegiu-hi a més el no haver de lluitar per res... o per gaire res... l’equació està servida...

Per això, darrerament callo. I més que vull callar, perquè no sé què fer, que dient, dient, ben poc faig. I veig a venir una mena de societat que no m'agrada, tenint com tenim gent magnífica sense paper, sense sortida. Diem que em convé una hivernació. Mentrestant, callaré i pensaré.

catifes (metàfores?)

hi ha catifes fetes a mida de peus de pell fina, catifes d'esclat de llum i polsim d'àngels, vellutades i amb el punt just de rosada, que t'acaronen, et festegen, t'amanyaguen i et criden, provant que no t'adonis que sota hi ha un fosc parany, aspres i negrosos terrossets que et feriran sense que te n'adonis...

hi ha catifes trencadisses, plenes de càlids colors de terra afamada, adobada amb bona saó de vides passades, que no perdudes, que es deixen aixafar gustoses, cedeixen suaus, i càlidament amoroseixen el sòl, i res amaguen que no sigui tendra i nova vida...

hi ha catifes mirall segur del que és la vida per tu i per mi, aiguabarreig de verd i sec, de molsa humida i punxes llargarudes i feridores, savi equilibri del viure corrent de tants, com tu i com jo, que anem fent farcells de moments de tota mena, de tristors i alegries, de ferides i guanys, avui fèrtils i demà secs i estèrils...viure és això, un bocinet fet de moltes engrunes de tots colors.

haikús de tardor al mar

es recull el sol
un reflex d'espurnes d'or
portes barrades
caminets de llum
enganys de balls a l’aigua
dins, el foc encès

avui fa un any...

Consti que no volia escriure res, sovint em sembla que aquí deixo més les penes i les enrabiades que les alegries...

Avui fa un any, feia ara un parell d'hores malcomptades que el papa ens va deixar.

Hem hagut de fer contenta la mama i ens hem trobat tots a l'església, visita de rigor al cementiri, ornat com si fossin bodes enlloc de tristor, passejades entre gent que s'acompanya, que sent dol o que neteja, i guarneix...

M'ha sobtat tota la quantitat de persones d'ètnia gitana, que tenen uns mausoleus escandalosament presumptuosos, però que alhora hi despleguen tot el seu tarannà d'extrema cohesió, que sovint hi passen bona part del dia, i s'agraeixen les visites, i preparen ofrenes de tota mena, deixen fotos dels succesos familiars de l'any, remouen fins la darrera volva de pols, freguen i deixen els marbres lluents, mentre els nens corren i juguen.

Jo m'he mirat l'emparedat blanc, el nom de la família i les floretes senzilles que hi ha deixat ma germana, i he tingut un rampell d'aquells que no saps d'on vénen. He anat a passejar a l'ombra dels xiprers, fora d'aquella boca blanca, que guarda les pobres restes del que som, (i tant sovint ens creiem omnipotents, omnipresents i perdurables)

Sé que allà no hi ets, papa. T'he trobat en sortir, als ulls del teu germà, plorosos com els meus. He sentit la teva abraçada en la que ell m'ha fet, i he sabut de l'olor i el gust de la teva pell en la seva galta en fer-li un petó. I, per primera vegada m'ha semblat entendre una mica, només una mica, que allò que fòrem, allò que ets, ho ets encara i ho seràs sempre, viu en la generosa companyia que avui ens has regalat.

Però malgrat això tan bonic, renego de ràbia i t'enyoro, coi, que encara tinc coses a dir-te, que encara teníem coses per viure...

només deixaré un cos buit

no em busquis, no cal
estalvia les paraules i les crides,
sense remor he pres el camí de l’altra cara de la lluna
no pas perquè no em vegin,
sóc jo, que no vull veure res més
que el pescador com únic horitzó possible...
m’enduc els records dels meus angelets sense ales,
abraçades de mel i mató,
rialles que dringuen i clams que són desesper,
les llàgrimes les poso jo d’adob.

recullo les músiques germanes
faig un farcell de paraules senzilles
i deixo aquí tots els meus llibres,
m’enduc lletres de llapis i olor de punxa,
orgulls de nen petit que endevina les respostes,
i el coll encerclat de ditades petites, i petons...
aquí quedarà un cos de paper, ferit i vell.

em sap greu, no he fet endreça
la roba d’estiu i la d’hivern, festegen sobre els llits buits...
la pols d’avui no la treuré, i la d’ahir ja és ben colgada,
esteranyina tu si vols, a mi els racons ja m’estan bé fent ombres...
trobaràs, molt ben plegada, la meva ràbia i el dol
i pendents les rebel.lions, però no oblidades
(ja saps que perdó n’hi ha, però no pas oblit)
potser tornaré, però ara he de veure el pare.

jo també he reescrit una jota... en honor a l'estat del país

no me n'he pogut estar...amb un xic de paciència, el primer tros es pot cantar, però com que no hi tinc pràctica, us deixo a sota el video ben cantat amb la lletra original...

diu així....

de Roquetes vinc, de Roquetes vinc, de Roquetes baixooo,
agulles de cap, agulles de cap, agulles de ganxooo!
de Roquetes vinc, de Roquetes vinc, de Roquetes baixooo,
agulles de cap agulles de cap, agulles de ganxooo!


estem fins al coll de púrriaaaaa, en aquest paaaís tan guai,
estan descobrint la merda de polítics i feudals...
a tots volem denunciar-los
que són uns grans animaaals
que ja no ens queda paciència, ja no podem aguantaaar!
diuen que tots s’embutxaquen, a veure qui més podrààà...
polítics que són paparreees, són els qui més han xupaaat !

a la jota jota del ganxo dels ruuucs
si no t’espaviles et foten el suuuc
tots aquests xorissos que ens han governaaat
i els que discuteixen i es tiren els plaaats...

qui pel partit fa les coseees, que són els que enreden més
ara volen fer neteja, dins del grandíssim femeeer,
aquí l’únic que veieeem, és que molts n’han tret dineeers...
el qui roba tots admireeen, no fan cap cas de les peneees,
els qui treballen no piulen, i ens foten amb les mentideees
per això reclamem araaa, el que volem és justíciaaa!

ai quin joc, quin joc, ai quin joc fastigós
ai com gaudiríem si hi hagués un bon foc...
quan tots cremaran, sorgirà un nou món,
tot serà endreçat, tindrem feta la sort ...


“El Ebro nace en Reinosaaaa, y pasa por el Pilaaaar...”

si tens pomeres...

... a menjar pomes...tots/es amb la boca plena, pela i tot, són d'una pomereda dels avis d'una nostra noieta, que les va collir una a una amb les seves mans per poder-les menjar, ens va dur un gran reportatge de com s'ha de fer per tal que no es podreixin, i... en fi, ens vam menjar 64 pomes! "Toma" ja!

personatges versus persones

Avui he escoltat la Teresa Rebull en una petita entrevista al 33. L'he vista a Banyuls, arran de mar, un mar que és seu, i el sent proper, però que malgrat tot no l'acontenta de la terra que enyora. Parla de lluites, de somnis de vida. M'ha emocionat la seva humilitat, el seu defugir honors, acceptant-los joiosa, només pel fet que es reconeix a si mateixa en la lluita per un país, una llengua i un poble. Parla amb amor i sense odis, amb fermesa i lucidesa als seus 90 anys, mes més, mes menys. Parla dels seus inicis polítics i del seu fugir de la imposició d'una ideologia estalinista per valorar més la lluita del poble i dels petits/grans drets de les persones a no ser sotmeses.

Enyora Sabadell, els carrers i la font que ja no hi és. S'emociona quan parla de l'Ebre i les terres que l'envolten i no té gaire res més que vergonya per respondre als afalags, tot confessant que canta sense saber-ne i que és una manera que va encetar de cor, no pas d'ofici. Adorable en la seva plenitud, sàvia, encara diu que nomes seguiria la lluita per la llibertat de ser i d'existir sense maldats ni misèries. Una persona com qualsevol, conscient de la seva petitesa.

Canviant de canal, escolto l'ex honorable Pujol. Li he de respectar el camí i la feina, però ens ensenya l'altra cara, aquest és el personatge. El constant plantar les gestes pròpies davant dels nassos dels qui l'escolten, les constants citacions "al meu llibre ho explico", les inacabables justificacions d'allò que se li demanana d'aclarir bo i no responent gaire res en concret, perquè sap clarament quina part de la trajectòria s'aguanta amb fils. Una persona que s'hauria de sentir com qualsevol, però que malda per presentar les pròpies gestes.

Hi ha persones, i personatges. Jo m'estimo més les persones. Sense base, no hi ha castells, ni muntanyes ni bastions que s'aguantin. Cal fer ferms els fonaments.

fredor

endreçant el passat, i els records
trobo un enyor oblidat
dibuix de mar, reflex efímer,
i una barca sola,
refugi (qui ho sap) d’amors solitaris
gelosa, la lluna, els ha fet un cluc d’ull
només un sospir... i ja no es veien...
jo sé que la mar, la lluna i la barca
m’esperen, i això m’empeny
a guardar un alè
que m’escalfi, m'abraci,
i em vagi peixant aquest llarg hivern,

(que ja hi és, sense ser-hi)